Suave es la Noche a la Pala Alta

El Montroig és una de les escoles de les Terres de Ponent, més clàssiques de l’època hivernal. Les vies són curtes però molt mantingudes i sobretot variades. Les distàncies d’aproximació i descens també són minses i depèn com ens organitzem, sempre hi ha la possibilitat de combinar vies.

Anuncis

Esperó del Silenci a la Valldan

La Serra de Valldan és una d’aquelles raconades que enamoren, les parets fan una mena de circ, un oasi del qual no voldríem marxar mai. Quin tresor!

Directa del Senglar al Roget

El Roget és un bon pany de paret situat a sota de la cara sud del Pollegó Inferior. L’accés amb el cotxe és una mica complicat si no anem amb un 4×4, però hi ha un pàrquing a l’entrada de la pista i un altre abans d’arribar al dipòsit des d’on es comença a caminar.

Cafè, copa i puro a la Roca Narieda

Ara que s’apropa el fred d’hivern convé buscar llocs ben solejats i resguardats del vent. Una bona opció és a Roca Narieda Sud, concretament al Tossal del Balinyó on podrem escalar molts metres de bona roca i gaudir d’uns bonics capvespres al cim.

Xemeneia UPS a la Paret de la Carda

Hi ha vies que amb el pas del temps es deixen de repetir. Per fer la Xemeneia UPS, vam dedicar moltes hores a netejar-la de bardisses. El recorregut es pot fer d’una tirada, el principi és el més delicat doncs és molt terròs, però a mesura que pugem trobem un veta de calcari boníssima que és un plaer escalar-la. Molt recomanable per a tardes d’estiu (portar material de jardineria per si de cas)

Esperó Fredi-Picazo a la Roca dels Aurons

Una encertada línia que uneix quatre esperons fins al peu de la via normal, en una de les zones més salvatges i solitàries del massís.

La normal de la Roca dels Aurons es va escalar per primera vegada en una època de postguerra en què es passava gana, que per arribar a peu de paret s’havien de dedicar dies abans a obrir camí, en què el material d’escalada no es podria anomenar així perquè senzillament no existia i es feia de forma casolana. Enguany aquesta via, és una demostració d’audàcia increïble, la que ajuda a trobar nous camins, la que fa que l’escalada montserratina sigui tan especial i única. Gràcies als Manresans Caselles, Rubiralta, Subirana, Serrat, Espunyes, i Puigarnau!, perquè el que vau fer no té preu.

STAE a la Paret de Santa Cecília

La paret de Santa Cecília queda just al final del Serrat de Sant Jeroni oferint-nos un sistema de fissures, plaques i xemeneies espectaculars en un ambient formidable. Tant l’aproximació com el descens de les vies es força dur però val la pena fer la visita.