Cerdà-Pokorski a la Roca de l’Ordiguer

Una de les clàssiques de la zona i a més, molt exigent i mantinguda de les que et demanen desplegar tot el “savoir-faire” per poder gaudir-la. A més, podem delectar-nos de la meravellosa natura que ens envolta, mentre escalem. Sense dubte, un dels llocs més bonics dels Països Catalans.

Berta a la Roca de l’Ordiguer

Ens trobem a un dels llocs més bonics del Pirineu i el Prepirineu, qualsevol escalada per aquí és molt gratificant. Fa uns anys vam pujar per l’Anglada-Guillamón, enguany fem la Berta i ens quedem amb ganes de tornar…

Esperó Daikiri a la Falconera

Escalada love-climb a prop del mar, tot un gaudir pels sentits…

C.A.D.E a la Roca 92

El Centre Acadèmic d’Escalada va ser fundat l’any 1942 per Lluís Estasen, la finalitat del CADE va ser la formació de nous escaladors per evitar accidents i també formar un grup destacat d’alpinistes, impulsant la participació femenina.

La CADE a la Roca 92 és una de les moltes vies obertes per aquest grup. Quatre llargs exigents que ens faran treure el millor “savoir faire” a l’ombra de la Nord d’Agulles.

Xemeneia UPS a la Paret de la Carda

Hi ha vies que amb el pas del temps es deixen de repetir. Per fer la Xemeneia UPS, vam dedicar moltes hores a netejar-la de bardisses. El recorregut es pot fer d’una tirada, el principi és el més delicat doncs és molt terròs, però a mesura que pugem trobem un veta de calcari boníssima que és un plaer escalar-la. Molt recomanable per a tardes d’estiu (portar material de jardineria per si de cas)

Esperó Fredi-Picazo a la Roca dels Aurons

Una encertada línia que uneix quatre esperons fins al peu de la via normal, en una de les zones més salvatges i solitàries del massís. La normal de la Roca dels Aurons es va escalar per primera vegada en una època de postguerra en què es passava gana, que per arribar a peu de paret s’havien de dedicar dies abans a obrir camí, en què el material d’escalada no es podria anomenar així perquè senzillament no existia i es feia de forma casolana. Enguany aquesta via, és una demostració d’audàcia increïble, la que ajuda a trobar nous camins, la que fa que l’escalada montserratina sigui tan especial i única. Gràcies als Manresans Caselles, Rubiralta, Subirana, Serrat, Espunyes, i Puigarnau!, perquè el que vau fer no té preu.

STAE a la Paret de Santa Cecília

La paret de Santa Cecília queda just al final del Serrat de Sant Jeroni oferint-nos un sistema de fissures, plaques i xemeneies espectaculars en un ambient formidable. Tant l’aproximació com el descens de les vies es força dur però val la pena fer la visita.

Directa Anglada-Guillamón al Pedraforca

La Cara Nord del Pedraforca imposa respecte, és una vessant on sovint cauen roques, on el grau deixa de tenir sentit i preval el compromís, aguditzar el sisè sentit, buscar la lògica…Per contra, l’escalada és desenvolupa en un ambient majestuós i a mesura que pugem metres quedem embriagats de tanta bellesa. L’Anglada-Guillamón és una clàssica amb majúscules i caixa alta, on haurem de fer unes bones caminades d’aproximació i descens combinades amb una escalada força exigent. Extremadament recomanable!

Normal o Vicenç Barbé a la Caputxa

La Caputxa junt amb la Mamelluda són les agulles que marquen la porta d’entrada a la part alta de la Regió de Frares encantats. La via Normal o Vicenç Barbé és una via fàcil però extremadament exposada on haurem de desplegar tots els sentits per desenvolupar-la amb èxit. El cim, resulta ser un magnífic punt de guaita de la canal ampla, i a més ens dóna una perspectiva poc habitual de la regió d’agulles.

La que no estava oberta a l’Agulla de les Dues Puntes

Una via interessant amb alguns punts negatius, que tot i així, no la desmereixen en la seva totalitat.